miércoles, 24 de septiembre de 2008

LES MUNTANYES RUSSES

Les Muntanyes Russes


Hi havia una vegada una nena que es deia Sílvia, i li agradava molt fer excursions a les Muntanyes Russes. Hi anava molt sovint, doncs vivia al Barri La Farinera i quedava molt a prop de les muntanyes. Moltes vegades agafava la bicicleta, una bossa carregada a l'esquena i li deia a la seva mare que passaria el dia fora amb els amics que vivien al barri. Fins i tot no calia dir ni a on s'anava, doncs era el destí preferit de molts d'aquests nens. A l'arribar a l'esplanda, la bicicleta no donava temps a frenar-se que la Sílvia ja saltava d'ella i s'endinsava bosc endins per jugar als tobogans d'aquelles muntanyes. Hi havia dies que caçava animalets, caragols, insectes varis, i els guardava en un pot que duia a la motxilla i els enterrava... Tenia un racó on hi guardava els seus tresors, i mai ningú sabia on era exactement.

Però el temps va anar passant, i la Sílvia i els seus amics es van fer més grans i van deixar d'anar a les Muntanyes Russes per dedicar-se més als estudis, i a d'altres activitats que en aquell moment eren molt més interessants per a ells. Fins que va arribar un dia que les Muntanyes Russes van quedar soles. Sense cap visita,...

Sabeu què va passar? Que en lloc de que moríssin, hi van començar a créixer plantes, i arbustos, i esberzers,... I es va fer tan gran que l'esplanada on tothom hi aparcava i hi feia el dijous llarder i les acampades... Va tapar-se i quasi van fer desaparèixer les muntanyes de la visió...

Va arribar un dia, però, que un noi anomenat David va anar amb la seva família a fer unes fotos del què ell recordava havien sigut les Muntanyes Russes i va quedar esfereït de comprovar que si bé restava tota la muntanya pràcticament igual, no hi havia manera d'endinsar-se pràcticament a dins els tobogans... I ho va comentar als seus amics. La Sílvia, aquella nena que tantes vegades havia gaudit amb els seus amics de les muntanyes, es va entristir profundament i va emocionar-se al veure les fotos que li havia passat el seu amic David. Per sort no va ser l'única que va quedar sensibilitzada i que va reviure els moments d'aleshores, i finalment entre tots van començar a fer créixer la il.lusió per tornar a posar al lloc que Les Muntanyes Russes li pertoca, és a dir,... un lloc de destí per anar a gaudir del seu marc incomparable.

Entre tots els coneguts que estaven interessats en reviure i netejar les muntanyes,van buscar un dia per trobar-se i no només netejar, sinó transmetre als fills i nens tota aquella màgia que només la Sílvia i els seus amics sabien que les muntanyes podien embargar.

Va ser un dia genial, ple d'emocions, de treball, d'alegria, de somriure de mil i un records.... No va fer falta recórrer a cap joc, doncs els nens van ocupar visualment el mateix lloc que anys enrera els seus pares. La Sílvia per fi va adonar-se que si bé havia perdut un espai de retrobament d'amics durant un temps llarg, ara gràcies als seus nous amics podia explicar i ensenyar als seus fills tota l'emoció que comporten LES MUNTANYES RUSSES.

Tan de bo aquest sigui un d'aquells llegats que no es deixin mai de transmetre als nostres fills.

3 comentarios:

Unknown dijo...

proves

Alba dijo...

LES MUNTANYES RUSSESSS!!
Quins records! :)

Petons xoxoxo

Unknown dijo...

M'ha agradat molt el teu blog, el conte, tot. És molt natural i molt fresc, com tú.. (en el bon sentit, eh?)
Felicitats!
Àngels