Finalment,.... I després d'un temps curt però alhora llarg, els nostres amics Josep i Judit han tingut les seves nenes bessones. Es difícil d'explicar aquest tipus de sentiment quan és d'algú que no et toca de família, però que te'ls fas teus com si fos una peça més del trencaclosques que forma la nostra vida.
Sóc del parè que hi ha d'haver amics per a tothom, i amics que siguin per tots els moments. A vegades, però, no t'adones de qui tens al costat fins que realment hi ha algun fet que despunta més que els altres i en aquell moment saps que sempre més formarà part de tu. En Josep i la Judit són, juntament amb l'Alba, un d'aquells paquets que van acompanyant-te al llarg de la vida, i que necessites saber de tant en tant que segueixen estant al teu costat.
Per circumstàncies diferents, ens hem anat trobant en varis ambients amb ells, però mai fins ara havia sigut d'aquests moments que dius "ei, sóc aquí, i vull ser-hi pel que faci falta".
Em sap greu haver-me perdut la història de l'Alba quan va néixer, però l'he conegut de "gran". Em sorprèn gratament conèixer una personeta tan sensible i alhora amb tanta força com és ella. Per la seva edat, considero que és una nena gran, per ser germana gran, penso que és petita. Em sap greu que pateixi, però amb el temps s'adonarà que on n'hi caben 3.... N'hi caben 5, també!
Em sento feliç d'haver compartit moltes històries de l'embaraç dels Ambròs-Roig, i m'agradaria poder ser partícep de la seva evolució. Això el temps ja ho dirà, ara de moment, només em resta felicitar la família per deixar-nos estar al seu costat en un moment tan i tan important de la seva vida.
Des d'aquí, el meu petit racó personal, voldria enviar-vos tota la meva força i alegria, i evidentment dir-vos que... "ei, sóc aquí, i vull ser-hi pel que faci falta"!.
